Tema 3: La Novel·la Artúrica

Als mitjans del segle XII van aparèixer a França les primeres mostres de novel·les que tenien per protagonista o heroi un cavaller. Des dels inicis, aquestes narracions van ser denominades romans de la matèria de Bretanya, ja que la acció sol desenvolupar-se a Gran Bretanya i a la Petita Bretanya (França). També reben el nom de cicle artúric, per ser la cort del rei Artús, entorn del qual es van portar a terme les aventures cavalleresques. Més abstractament es pot anomenar novel·la cortesana.
Les novel·les més antigues estan escrites en versos pairats de vuit síl·labes de rima consonant que tracten assumptes situats en un ambient fantàstic, amb una trama amorosa o realitzar una empresa de difícil consecució, en el qual un heroi ha de lluitar, en solitari, vencent obstacles, amb el que assolirà prestigi moral i perfecció moral. L’heroi és un cavaller bretó, vinculat a la cort del rei Artús.
Aquestes obres són diferents que els cantars de gesta, que són narracions en vers, de rima assonant, tracten assumptes de guerra en terres espanyoles o italianes i no donen importància a les dones o temes amorosos, els autors dels quals és anònim, i els cantars de gesta es transmetien de forma oral, mentre que la novel·la artúrica va ser concebuda per ser llegida.

Les novel·les de l’Antiguitat

Sorgiren altres novel·les, també en francès i en paredats octosíl·labs rimats que tractaven temes propis de l’epopeia clàssica grecollatina, que eren traduccions d’obres llatines. Són: Roman de Thébes i Roman d’Enéas.
Roman: Al principi significa traducció, és a dir, obra llatina posada en llengua romanç; més tard va passar a significar narració, original o traduïda, escrita en versos francesos; finalment acabarà significant novel·la (roman en francès, romanzo en italià).
En català i en castellà s'utlitzava per designar coses molt diferents.

El cicle artúric

És molt possible que la matèria de Bretanya degui alguns dels seus motius a l'antiga tradició llegendària bretona o cèltica de la qual són pocs els documents i testimoniatges dignes de fe, anteriors a les primeres obres cultes del gènere.
S'ha analitzat una sèrie d'inicis que fan suposar que el nucli d'alguns temes i el nom d'alguns personatges novel·lescos ja existien en ambients cèltics.
El punt de partença del cicle artúric és una obra en llatí: Godofred de Monmouth, la història dels reis de Bretanya (1136) en que ja el rei Artús apareix victoriós.
1555, Robert Wace traduí l'obra de Monmouth al francès en pareats octosíl·labs. Aquesta traducció es coneix com Roman de Brut en la que es fa referència a la taula rodona (table rodone).

Rei Artús apareix com el monsarca ideal però es desconeix si el personatge literari es correspon amb l'històric. Se sap que no va haver cap rei a Anglaterra amb aquest nom, amb lo que la seva història podria vindre de la mitologia celta o que s'ha construït a partir de la vida d'algun guerrer bretó.
El tema central és la recerca del Sant Graal, el calze del que havia begut Jesús en l'Últim Sopar, i al qual se li atribueixen poders màgics.
La llegenda té el seu punt culminant amb Excalibur, la miraculosa espasa clavada en una roca i la qual lúnic capaç de treure-la és serà el rei.
Al Castell de Camelot es troba envoltat de cavallers, dels quals destaquen Lancelot i Perceval, i formen l'Ordre de la Taula Rodona.
Artús es casa amb Ginebra, dona de la que també s'enamora Lancelot. Quan Artús s'entera condemna a la foguera a la seva esposa, però Lancelota la salva i fugen a França, fins on els seguirà Artús. Mordred, el seu fill, aprofita que el seu pare és fora i s'apodera del tron. Quan torna pare i fill s'enfronten en una guerra on tots dos moren.
Artús ha passat a la història com a símbol d'intel·ligència, honor, lleialtat, i Camelot com lloc de pau i jutícia.

Tristany i Isolda

Llegenda per excel·lència. Al segle XII existí un Tristany perdut l'autor del qual podria ser La Chiève. El que avui dia coneixem és una mena d'obra de col·laboració per diversos poetes, que narren els amors de Tristany i Isolda, que sorgeix quan els dos joves beuen per error un filtre màgic. Al final tots dos moriràn a causa d'aquest amor impossible.

Chrétien de Troyes

Es va iniciar la carrera literària d'un gran escriptor de la zona de la Xampanya: Chrétien de Troyes. Començà la seva producció (1160-90) adaptant obres dels clàssics com Ovidi (L'Ars Amandi, o Metamorfosis). També té com una obra de juventut una narració de la llegenda de Tristany, però es perdè.
Era un clergue que va escriure cinc novel·les sobre la "matèria de Bretanya", escrites en vers, tenen un ambient misteriós i una poètica de la meravella que provenen de les obres clàssiques.
Algunes de les seves obres són El cavaller del lleó, El cavaller de la carreta i El conte del Graal.

- Explicar els elements que la relacionen amb el teatre grec ( presència del cor, el corifeu, els personatges de Tirèsies i Cassandra, el destí, …) Acompanyeu les explicacions de fotografies o dibuixos.


En la pel·lícula de Poderosa Afrodita es pot veure com s’organitzava el teatre grec i el elements que hi apareixien, entrellaçant-lo amb la historia de l’època actual.
El cor de la pel·lícula recita i avança els esdeveniments que vindran. En el teatre grec, i en la pel·lícula també, el cor actuava com un sol personatge, que parla amb el corifeu o director, que a Poderosa Afrodita se li apareix a Lenny ,el protagonista, amb qui parla sobre les seves accions i l’aconsella.





El personatge de Cassandra, pertany a la mitologia grega.
Cassandra era una mortal a qui li agaradava el món de l’endevinació i anava al Temple d’Apol·lo, déu del Sol, de la bellesa, de la música i de la poesia. En una d’aquestes visites, el déu li consedeix el do de l’endevianció a canvi de relacions sexuals, ella ho accepta. Quan Cassandra ja havia rebut el do que ella tant dessitjava, va negar-se a Apol·lo. Ell li va demanar un últim petó i Cassandra li va concedir. Però Apol·lo al donar-li el petó li va enviar una meledicció : “Tot el que surti de la teva boca serà veritat, però ningú et creurà.”
Aquest personatge apareix en la pel·lícula tal i com ens explica el mite, ella té visions sobre el futur, però cap persona que apareix en el teatre la creu.
El personatge de Tirèsies, apareix en l’època actual i en el vel mig de la història, quan es troba amb Lenny, al qual li explica el que ell havia previst.
Segons la versió del poeta llatí Ovidi, Tirèsias, passejant al bosc, va veure dues serps que copulaven i va separar-les amb un bastó. Immediatament fou transformat en una dona. Set anys després, va tornar a veure les serps i va tornar a donar-los un cop, cosa que li va retornar l'aparença masculina.


Tirèsias també fa un paper important en una disputa entre Zeus i Hera. El déu sostenia que la dona gaudia més de l'acte sexual que no pas l'home, i la seva muller divina afirmava el contrari. El matrimoni va demanar a Tirèsias el seu parer, ja que ell tenia l'experiència dels dos sexes. Tirèsias va respondre que, si es dividís el plaer sexual en deu parts, la dona se'n quedaria nou i l'home, només una. Hera es va irritar perquè Tirèsias havia donat la raó a Zeus i va cegar-lo. Zeus, per compensar-lo, va concedir-li el do de predir el futur i una vida llarga com set generacions de mortals.


Tots els personatges de la pel·lícula estan subjugats per una força superior, el destí, del que no poden alliberar-se, ja que aquest els fa actuar al seu parer.

Crítica Cinematogràfica

Feu una crítica cinematogràfica

La pel·lícula “Poderosa Afrodita” ens explica com en Lenny, un home de mitjana edat, dedicat a fer crítiques sobre el món de l’esport i la seva parella Amanda, que vol obrir la seva pròpia galeria d’art, adopten un nen abandonat acabat de nèixer que anomenen Max.
Passen els anys i a mesura que la vida professional d’Amanda va millorant (aconsegueix la seva aspiració: obrir la seva pròpia galeria d’art mitjançant nous contactes) la seva vida personal empitjora fins al punt de dubtar si segueixen estimant-se. Mentrestant, en Max va creixent i demostra unes facultats intel·lectuals elevades per la seva edat que fan que en Lenny s’interessi pels seus orígens. Descobreix que la seva mare és una dona soltera i a poc a poc va descobrint que és una actriu porno anomenada Linda Ash, i en els seu temps lliure també és prostituta. Es van coneixent i Lenny es guanya la seva confiança fins que ella li explica l’abandonament del seu fill. Amanda té una aventura amb un company de feina i deixa a Lenny, aquest, molt entristit visita a Linda, la qual també està dolguda per culpa d’un noi que li ha presentat el mateix Lenny i que s’assabenta del seu passat i sentint-se enganyat, la pega. Aquella nit Lenny i Linda mantenen relacions, Linda es queda embarassada sense que Lenny sàpiga res. Lenny torna amb Amanda i Linda coneix un home amb qui es casa.
És una comèdia de Woody Allen ambientada a Nova York als anys 90’. Té un argument senzill que no és difícil de seguir, el que demana uns coneixements bàsics sobre el teatre grec per a entendre perquè apareix un corifeu, qui és el narrador, qui és Cassandra, etc...
Té un transfons tràgic i es veu clarament que el destí ens domina i que no podem lluitar contra ell per molt que ens hi esforcem, i que acabem deixant-nos dominar pels impulsos. Al mateix temps ens demostra que els humans,les persones, no ho som tot, no podem controlar-ho tot, si no que hi ha coses, com el nostre destí.

EL TEATRE GREC

LA LITERATURA GREGA

El poble grec va crear una de les cultures més importants que han existit.
La principal inspiració de la literatura grega és la mitologia.
La literatura grega es divideix en:

La primera època, arcaica, abarca des dels seus orígens segles IX-VIII a deC. Fins als inicis del segle V a de C. Es dóna el naixament de l’epopeia.

La segona etapa, clàssica, és la de més gran esplandor de la literatura grega i s’estén des de mitjan segle V a de C. Fins a mitjan segle IV a de C. Destaquen la comèdia i la tragèdia.

LA TRAGÈDIA GREGA
Origen

El teatre de l’antiguitat troba el seu origen en determinades manifestacions religioses del poble grec. Hom creu que la tregèdia va néixer del ditiramb, himne dedicat a Dionís, déu del vi.
En les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols que entonaven cants, els queals eren interromputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. Posteriorment va afegir un altre actor que dialogava amb el corifeu, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama propiament dit.

La tragèdia és una de les cracions més brillants i denses del poble grec, això es degut al fet que presenta conflictes els quals arrenquen de passions humanes que es perpetuen en tots els temps. Això explica les nombroses versions i adaptacions que d’aquestes obres s’han fet a través de la història. Aquest fet es deu a l’emoció que produïa. Els seus autors van seber presentar-nos terribles problemes de moral o de conducta que no tenen solució. Aquesta lluita de l’home contra allò que és irremeiable i contra el que no té solució constitueix l’essència de la tragèdia clàssica.

ELS CICLES LEGENDARIS

L’obra que analitzarem, Antígona de Sòfocles, pertany al cicle de Tebes que es concentra en la tràgica història d’Èdip. Aquest era el fill de Laios, rei de Tebes, i de Iocasta, i un oracle els havia anunciat que, si tenien un fill, aquest mataria el seu pare i desencadenaria una sèria de desgràcies i la ruïna de llinatge. Per salvar el malefici, el nen és abandonat perquè mori, però és recollit i es fa home sense que ningú conegui la seva identitat. Abandona la seva casa i en el viatge es creua amb el seu veritable pare, el qual mata després d’una disputa. Aleshores, Èdip es deirigeix a Tebes on resol l’enigma de l’esfinx i es casa amb la seva mare. Anys després és descobert el secret i per aquest motiu Iocasta se suïcida i Èdip s’arrenca els ulls. Aleshores, Creont, germà de Iocasta, ocupa el tron.

Èdip i Iocasta havien tingut quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. El dos primers, en descobrir l’incest, expulsaren el seu pare de Tebes, el qual els maleí i vaticinà que es donarien mort mútuament. Per evitar-ho els dos germans decidiren regnar un any cadascun. Comença a regnar Etèocles, però acabat l’any no li va cedir el lloc al seu germà, el qual va fugir però va tornar al cap d’uns anys i va atacar la ciutat en la campanya que es coneix com Els set contra Tebes on ambdós germans es donaren mort l’un a l’altre. Creont va ordenar que a Etèocles se li atorguessin tots els honors, però va prohibir que es donés sepultura al seu germà. Antígona, que no va voler obeir l’ordre, va ser enterrada viva en una tomba on es va penjar i sobre el seu cadàver es va suïcidar el seu promès i cosí Hèmon, fill de Creont.

SENTIT DE LA TRAGEDIA

La mímesi té una doble significació en tant que es referiex a l’autor i a l’espectador. Pel que fa al primer, l’autor simula una acció fictícia al marge de l’acció real on es troben l’autor i l’espectador. Pel que fa a aquest últim, l’espectador s’identificarà amb el personatge de la tragèdia. Aleshores naixeran els sentiments d’éleos i phobos. El protagonista ha transgredit la llei, per tant serà castigat i el seu destí serà tràgic. L’espectador sentirà per aquest compassió (éolos) i temor (phobos). L’espectador, que ha patit amb l’heroi, alliberarà les eves emocions i experimentarà una purificació, la redempció de la culpa tràgica, de la qual ha participat.

Aristòtil dona aquesta definició de tragedia: “Una tragèdia, per tant, és una imitació d’una acció honrada i acabada, una imitació que implica certa magnitud, una imitaciófeta en un llnguatge refinat, deixant de banda cada una de les espècies que apareixen en les parts, una imitació duta a terme per personatges que actuen i no pas mitjançant una narració, com també una imitació que tot suscitant compassió i temença opera una purificació d’emocions d’aquesta mena”.

A les tragèdies, que es representaven als amfiteatres en forma de ferradura, situats generalment al vessant d’un turó, intervé un personatge col·lectiu, el cor, dirigit per el corifeu.

PRINCIPALS AUTORS

Èsquil, veritable creador de la tragedia grega, afegeix un persontage més, redueix l’importncia del cor i ressalta els diàlegs. Planteja problemes religiosos i morals, com la impossibilitat de l’home per escapar al seu destí.

Eurípides és autor de tragèdies en què els personatges, més humans i realistes, no es mouen ja a impulsos dels deus, sino que obeeixen la seva consciència.

Sòfocles, el més cèlebre, va lmitar l’intervenció del cor i va donar més acció a les obres. Els seus personatges són més humans que els d’Èsquil i el seu estil no és tan elevat. El destí arrossega els personatges sense una explicació lògica.


ANTÍGONA

ARGUMENT I TEMES

Dos germans, Etèocles i Polinices, lluiten pel tron de la ciutat i ambdós moren. Creont, llur oncle, ordena honorar el primer i castigar el segon, prohibint que sigui enterrat. Antígona desobeirà al seu oncle i durà a terme l’enterrament.

El tema principal de la tragèdia és l’enfrontament d’Antigona i Creont. Antígona representa i defensa les normes divines i no escrites, però tradicionals i sempiternes, creu que s’ha de respectar els morts i enterrar els cadavers per donar repòs a les ànimes. Creont defensa l¡ordre humà, les lleis de la ciutat que emanen del seu poder. Es tracte de l’enfrontament entre l’ordre diví i l’ordre humà. Si les lleis divines presenten punts contradictoris amb les lleis humanes poden provocar un conflicta moral que pot desembocar en un càstig diví.

ELS PERSONATGES

El persontage més important és Antígona, té valor, noblesa, sentit del honor, etc. Tot alló que configura l’areté tradicional. Com tots els persontages de Sòfocles excperimenta solitud en la realització del seu acte heroic. Mostra una voluntat forta, inflexible i accepta la mort. Els seus planys són una prova del amor que te per la vida i de la magnitud del seu sofriment.

Ismene representa les pors, els dubtes que tindria qualsevol persona que no tingues un caràcter heroic. La seva misió no és altre que enlairar la figura d’Antígona, peró és capaç de reconeixar la injustícia i acceptar part de la culpa. Però és un personatge mal acabat i poc elaborat.

Hèmon, fill de Creont i promés d’Antígona, és un jove tímid i delicat que gosa oposar-se al seu pare perquè sap que el poble pensa igual que ell, el seu discurs és serè i fred, només quan s’han va sabem que ha sigut l’amor el que li dona força per oposar-se al seu pare.

Creont es pot estudiar sobre l’especte de rei i sobre l’especte d’home, ell però considera més important la seva funció reial. Pensa que l’inetrés públic està per sobre de l’amistat, pensa que els enemics de la ciutat (que vol dir ell mateix) són odiats pels déus. El seu patriotisme és tirania. Com a home considera a la dona con un esser inferior i menyspreable, també pensa que l’home és sotmès a la por i la cobdícia i menysprea la joventut. És una persona insegura que acepta el seu fracàs i demana al cor que sigui el seu consell.

El cor, en Sdofocles té gairabé la funció d’un personatge, la seva importancia en la tragèdia és directa tan amb els seus cants con en l’intervenció del corifeu. Esta format per quinze ciutadans nobles i ancians de Tebes. El cor te por del poder de Creont i no gosa donar suport a Antígona. Al final demostra la seva admiració per Antígona i la compara amb altres heroïnes.

Ruth i Noemí

1. Qui son aquestes dones i a quin llibre de la bíblia pertanyen?

Noemí és l’esposa d’Elimelec, que van tenir dos fills, Majló i Quellió. Aquests dos nois es van casar amb dues noies anomenades Rut i Orfa.

Pertanyen als Llibres Històrics.

2. Síntesi de l’història d’aquests personatges.

Noemí i Elimelec van marxar amb els seus dos fills Majló i Quellió perquè el país passava per una depressió i no hi havia aliments, llavors es van instal·lar a les terres de Moab.

Però el marit de Noemí va morir i es va quedar ella sola amb els seus dos fills. Passats uns anys ells es van casar amb Orfa i Rut. Van viure allà deu anys, però els dos fills de Noemí també van morir, deixant a les dones soles.

Noemí va dir a les seves nores que tornessin a les seves cases, Orfa la va obeïr però Rut li va dir que estaria amb ella fins que la mort les separes, i les dos juntes van tornar cap a Betlem de Judà, on ara regnaven anys d’esplendor.

3. Deduïr què simbolitzen.

Noemí simbolitza la tristesa, ja que va perdre el seu marit i els seus dos fills. Ruth simbolitza la fidelitat perquè decideix quedar-se amb Noemí en lloc de tornar amb els seus pares.

4. Busca representacions artístiques d’aquestes dones.

Ruth se aferra a Naomí, Ralph Pallen Colleman

Ruth y Naomí camino a Belén, Arthur Szyk.

BIBLIOGRAFIA:

http://www.tubiblia.net/rut-y-noemi/384

yadbeyad.wordpress.com/.../

Betsabé

1. Qui son aquestes dones i a quin llibre de la bíblia pertanyen?

Betsabé és filla d’Eliam i amant del rei David, que un dia s’enamorà d’ella quan passava pel terrat del seu palau i la veié mentre ella es banyava. També és la mare de Salomó.

La història de Betsabé apareix en el Segon llibre de Samuel i el Primer Llibre dels Reis.

2. Síntesi de l’història d’aquests personatges.

Un dia, el rei David passejava pel terrat del seu palau mentre que Betsabé es banyava, aleshores ell la va veure i se’n va enamorar. Se’n va anar al llit amb ella i ella va esdevenir la seva amant, però ella estava casada amb Uríes. Després d’anar al llit amb David, Betsabé quedà embarassada, i li digué a David. David va fer cridar a Uríes, li va donar menjar i beure i el va fer tornar a casa, tot i que ell va quedar-se a la porta del palau fent guàrdia. El dia següent David el va fer cridar i li va dir que se’n anés a casa a jeure amb la seva dona, però ell li digués que no podia. David va decidir convidar-lo a beure de tal manera que Uríes acabà begut, i es quedà aquella nit a Jerusalem. David va enviar a Joab un informe dient que situés a Uríes a la primera fila, la més dura. I Joab així ho va fer, el va situar a la primera fila on sabia que s’hauria d’enfrontar als enemics més valents i forts, i Uríes va caure mort. Quan Betsabé ho descubrí, va estar-se uns dies de dol, i quan el dol es va passar, David la va convertir en la seva muller, i van tenir el fill que estava esperant.

3. Deduïr què simbolitzen

Simbolitza adulteri per part de Betsabé, i el sentiment de culpa per part de David, del que volia intentar alliberar-se’n enviant a Uríes a la mort.

4. Busca representacions artístiques d’aquestes dones.

La cançò d’Hallelujah de Leonard Cohen està inspirada en aquesta dona.

La pel·lícula “David i Betsabé” (nom oríginal “David and Bathsheba”) del director Henry King ens explica aquest episodi bíblic.

http://www.youtube.com/watch?v=Um-t-nuDH8I

També va inspirar vàries obres d’art, com “David and Bathsheba” d’Artemisia Gentilleschi, “El baño de Betsabé” de Cornelis van Haarlem, que trobem a continuació:

BIBLIOGRAFIA:

http://www.adorador.com/mujeresdelabiblia/

http://es.wikipedia.org/wiki/Betsab%C3%A9

http://www.youtube.com

http://www.biblija.net

Salomé

1. Qui és Salomé i a quin llibre pertany?
Salomé III fou una princesa jueva. filla d'Heròdies i d'Herodes Filip I. Està relacionada amb la mort de Joan baptista. I pertany al Nou Testament.

2. Història del personatge.
Es va casar escandalosament amb Herodes Antipas, i això provocà la guerra amb els nabateus perquè Herdoes Antipas havia rebutjat al seva anterior esposa, filla del monarca nabateu Aretras IV.
L’actitud de Herodes Antipas i Herodíes fou molt criticada pel poble, sobretot per Joan Baptista, que va ser arrestat, però no el matà perquè tenia por de les represàlies del poble i es revel•lessin contra ell.
Segons la tradició, Salomé va ballar per al seu padrastre, el qual, entusiasmat, li va dir que li feria qualsevol premi o desig que ella demanés. Demanà, seguint les instruccions de la seva mare, el cap de Joan Baptista i fou entregada en una safata de plata.

3. Buscar representacions artístiques on surtin pintades aquestes dones, (obres, música, llibres…)




Literatura
Hi ha una versió de la història de Salomé i Joan Baptista escrita per Oscar Wilde, anomenada Salomé, i es va estrenar a París a 1896.
En l’obra de Wilde, Salomé sent una atracció per Joan Baptista. Furiosa pel seu rebuig, demana al seu padrastre que el matin. Al final de l’obra Salomé besa el cap de Baptista.


Poetes coneguts com Rubén Darío també fan referència a aquesta història:
Yo era tímido como un niño.
Ella, naturalmente, fue,
para mi amor hecho de armiño,
Herodías y Salomé...

Rubén Darío, Canción de otoño en primavera

4. Deduir que és el que simbolitzen aquestes dones.
Jo crec que representa la injustícia i la maldat de l’època, així com la corrupció dels alts càrrecs en la societat, ja que balla pel seu padrastre i el sedueix només per aconseguir el que la seva mare i ella volen, que és el cap de Joan Baptista, empresonat només per estar en contra de les opinions del rei. Això demostra que en aquella època no podies dir el que pensaves perquè eres empresonat. Per ant, Salomé és la injustícia, la maldat i potser la una mica representa la luxúria.

5. Bibliografia
http://es.wikipedia.org/wiki/Salom%C3%A9_%28princesa%29
Imatges
http://images.google.es/images?gbv=2&hl=es&sa=1&q=Beltran+Masses+Salom%C%A9&btnG=Buscar+im%C3%A1genes&aq=f&oq=&start=0
http://images.google.es/images?gbv=2&hl=es&sa=1&q=gustave+moreau+salom%C3%A9&btnG=Buscar+im%C3%A1genes&aq=f&oq=&start=0
http://images.google.es/images?gbv=2&hl=es&sa=1&q=salom%C3%A9+tiziano&btnG=Buscar+im%C3%A1genes&aq=f&oq=&start=0
http://www.youtube.com/watch?v=BEU0F9tklSY&feature=related

La verge María

1. Qui és la Verge Maria i a quin llibre pertany?
María era la mare de Jesús de Natzaret, que va quedar-se embarassada de Jesús sent verge, ja que era la promesa de Josep. Per tant no estaven casats i no s’havia consumat el matrimoni. La Verge María és la dona escollida per Déu per ser la mare de Jesús i la mare nostra.
Maria pertany al llibre dels Fets dels Apòstols, a l’Alcorà i als evangelis, excepte el de Joan.

2. Història del personatge.
No hi ha gaire informació sobre la Verge María en la Bíblia. És una dona israelita, que vivia a Natzaret i casada amb un home que es deia Josep. María era una dona molt modesta, i el sector social al qual pertanyia quedava ben definit pel seu lloc de residencia, el treball de Jesús… Apareix enquadrada tant en el sistema polític com el socio-cultural de l’època. L’evangeli de Joan deixa clar que María va estar als peus de la creu durant l’agonia de Jesús. L’últim escrit biogràfic sobre María són petits escrits sobre la vida d’oració amb els deixebles després de la mort de Jesús.

3. Deduir que és el que simbolitzen aquestes dones.
Simbolitza la dona escollida per Déu per donar la vida al seu fill, la dona lluitadora, honrada, que veu sofrir el seu fill, i tot i això tira endavant. Dins una societat on les dones no eren ben vistes ni tenien cap representació i havia molta desigualtat, Maria destaca per no separar-se mai de Jesús i tenir una rellevància important. Representa també la fe, ja que encara que Déu li fa passar proves vàries que posen en prova al seva fe, ella segueix creient i estima el seu filla amb l’amor incondicional de les mares. També és com el suport de Jesús, la seva mare, la que sempre li acompanya i sempre el recolza.

4. Buscar representacions artístiques on surtin pintades aquestes dones, (obres, música, llibres…)

Lc.1:30/32 "El ángel le dijo: No temas, María, porque has hallado gracia delante de Dios, vas a concebir en el seno y vas a dar a luz un hijo, a quien pondrás por nombre Jesús. Él será grande y será llamado Hijo del Altísimo".
Anunciació del Àngel Gabriel a Maria



5. Bibliografia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria,_mare_de_Jes%C3%BAs
http://www.mercaba.org/FICHAS/Relat/mariologia_popular_02.htm
Fotografies:
http://monsignorepuenteochoa.files.wordpress.com/2009/05/virgen_maria_gr.jpg
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj55yctoGtfGY1DmPok0vsJ7LCRQGxuFXmgKlk2mrBXLror2lHd8qffHqII8IETS4AIipoNudoTJubUNrS8tH7fHtU3NKzfnZopLVvGQor3f60rmJ721IKlDz7UkyTGO4jnZFZaZ3TyrTi-/s320/VIRGEN+MAR%C3%8DA+1.bmp
http://www.virgendelosrayos.cl/virgenmaria04_b.jpg
http://1.bp.blogspot.com/_LOIfYbRO4Ag/ScmF-8gmNZI/AAAAAAAAB48/TEFYH8uWuz8/s320/gabriel.jpg