LA LITERATURA GREGA
El poble grec va crear una de les cultures més importants que han existit.
La principal inspiració de la literatura grega és la mitologia.
La literatura grega es divideix en:
La primera època, arcaica, abarca des dels seus orígens segles IX-VIII a deC. Fins als inicis del segle V a de C. Es dóna el naixament de l’epopeia.
La segona etapa, clàssica, és la de més gran esplandor de la literatura grega i s’estén des de mitjan segle V a de C. Fins a mitjan segle IV a de C. Destaquen la comèdia i la tragèdia.
LA TRAGÈDIA GREGA
Origen
El teatre de l’antiguitat troba el seu origen en determinades manifestacions religioses del poble grec. Hom creu que la tregèdia va néixer del ditiramb, himne dedicat a Dionís, déu del vi.
En les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols que entonaven cants, els queals eren interromputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. Posteriorment va afegir un altre actor que dialogava amb el corifeu, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama propiament dit.
La tragèdia és una de les cracions més brillants i denses del poble grec, això es degut al fet que presenta conflictes els quals arrenquen de passions humanes que es perpetuen en tots els temps. Això explica les nombroses versions i adaptacions que d’aquestes obres s’han fet a través de la història. Aquest fet es deu a l’emoció que produïa. Els seus autors van seber presentar-nos terribles problemes de moral o de conducta que no tenen solució. Aquesta lluita de l’home contra allò que és irremeiable i contra el que no té solució constitueix l’essència de la tragèdia clàssica.
ELS CICLES LEGENDARIS
L’obra que analitzarem, Antígona de Sòfocles, pertany al cicle de Tebes que es concentra en la tràgica història d’Èdip. Aquest era el fill de Laios, rei de Tebes, i de Iocasta, i un oracle els havia anunciat que, si tenien un fill, aquest mataria el seu pare i desencadenaria una sèria de desgràcies i la ruïna de llinatge. Per salvar el malefici, el nen és abandonat perquè mori, però és recollit i es fa home sense que ningú conegui la seva identitat. Abandona la seva casa i en el viatge es creua amb el seu veritable pare, el qual mata després d’una disputa. Aleshores, Èdip es deirigeix a Tebes on resol l’enigma de l’esfinx i es casa amb la seva mare. Anys després és descobert el secret i per aquest motiu Iocasta se suïcida i Èdip s’arrenca els ulls. Aleshores, Creont, germà de Iocasta, ocupa el tron.
Èdip i Iocasta havien tingut quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. El dos primers, en descobrir l’incest, expulsaren el seu pare de Tebes, el qual els maleí i vaticinà que es donarien mort mútuament. Per evitar-ho els dos germans decidiren regnar un any cadascun. Comença a regnar Etèocles, però acabat l’any no li va cedir el lloc al seu germà, el qual va fugir però va tornar al cap d’uns anys i va atacar la ciutat en la campanya que es coneix com Els set contra Tebes on ambdós germans es donaren mort l’un a l’altre. Creont va ordenar que a Etèocles se li atorguessin tots els honors, però va prohibir que es donés sepultura al seu germà. Antígona, que no va voler obeir l’ordre, va ser enterrada viva en una tomba on es va penjar i sobre el seu cadàver es va suïcidar el seu promès i cosí Hèmon, fill de Creont.
SENTIT DE LA TRAGEDIA
La mímesi té una doble significació en tant que es referiex a l’autor i a l’espectador. Pel que fa al primer, l’autor simula una acció fictícia al marge de l’acció real on es troben l’autor i l’espectador. Pel que fa a aquest últim, l’espectador s’identificarà amb el personatge de la tragèdia. Aleshores naixeran els sentiments d’éleos i phobos. El protagonista ha transgredit la llei, per tant serà castigat i el seu destí serà tràgic. L’espectador sentirà per aquest compassió (éolos) i temor (phobos). L’espectador, que ha patit amb l’heroi, alliberarà les eves emocions i experimentarà una purificació, la redempció de la culpa tràgica, de la qual ha participat.
Aristòtil dona aquesta definició de tragedia: “Una tragèdia, per tant, és una imitació d’una acció honrada i acabada, una imitació que implica certa magnitud, una imitaciófeta en un llnguatge refinat, deixant de banda cada una de les espècies que apareixen en les parts, una imitació duta a terme per personatges que actuen i no pas mitjançant una narració, com també una imitació que tot suscitant compassió i temença opera una purificació d’emocions d’aquesta mena”.
A les tragèdies, que es representaven als amfiteatres en forma de ferradura, situats generalment al vessant d’un turó, intervé un personatge col·lectiu, el cor, dirigit per el corifeu.
PRINCIPALS AUTORS
Èsquil, veritable creador de la tragedia grega, afegeix un persontage més, redueix l’importncia del cor i ressalta els diàlegs. Planteja problemes religiosos i morals, com la impossibilitat de l’home per escapar al seu destí.
Eurípides és autor de tragèdies en què els personatges, més humans i realistes, no es mouen ja a impulsos dels deus, sino que obeeixen la seva consciència.
Sòfocles, el més cèlebre, va lmitar l’intervenció del cor i va donar més acció a les obres. Els seus personatges són més humans que els d’Èsquil i el seu estil no és tan elevat. El destí arrossega els personatges sense una explicació lògica.
ANTÍGONA
ARGUMENT I TEMES
Dos germans, Etèocles i Polinices, lluiten pel tron de la ciutat i ambdós moren. Creont, llur oncle, ordena honorar el primer i castigar el segon, prohibint que sigui enterrat. Antígona desobeirà al seu oncle i durà a terme l’enterrament.
El tema principal de la tragèdia és l’enfrontament d’Antigona i Creont. Antígona representa i defensa les normes divines i no escrites, però tradicionals i sempiternes, creu que s’ha de respectar els morts i enterrar els cadavers per donar repòs a les ànimes. Creont defensa l¡ordre humà, les lleis de la ciutat que emanen del seu poder. Es tracte de l’enfrontament entre l’ordre diví i l’ordre humà. Si les lleis divines presenten punts contradictoris amb les lleis humanes poden provocar un conflicta moral que pot desembocar en un càstig diví.
ELS PERSONATGES
El persontage més important és Antígona, té valor, noblesa, sentit del honor, etc. Tot alló que configura l’areté tradicional. Com tots els persontages de Sòfocles excperimenta solitud en la realització del seu acte heroic. Mostra una voluntat forta, inflexible i accepta la mort. Els seus planys són una prova del amor que te per la vida i de la magnitud del seu sofriment.
Ismene representa les pors, els dubtes que tindria qualsevol persona que no tingues un caràcter heroic. La seva misió no és altre que enlairar la figura d’Antígona, peró és capaç de reconeixar la injustícia i acceptar part de la culpa. Però és un personatge mal acabat i poc elaborat.
Hèmon, fill de Creont i promés d’Antígona, és un jove tímid i delicat que gosa oposar-se al seu pare perquè sap que el poble pensa igual que ell, el seu discurs és serè i fred, només quan s’han va sabem que ha sigut l’amor el que li dona força per oposar-se al seu pare.
Creont es pot estudiar sobre l’especte de rei i sobre l’especte d’home, ell però considera més important la seva funció reial. Pensa que l’inetrés públic està per sobre de l’amistat, pensa que els enemics de la ciutat (que vol dir ell mateix) són odiats pels déus. El seu patriotisme és tirania. Com a home considera a la dona con un esser inferior i menyspreable, també pensa que l’home és sotmès a la por i la cobdícia i menysprea la joventut. És una persona insegura que acepta el seu fracàs i demana al cor que sigui el seu consell.
El cor, en Sdofocles té gairabé la funció d’un personatge, la seva importancia en la tragèdia és directa tan amb els seus cants con en l’intervenció del corifeu. Esta format per quinze ciutadans nobles i ancians de Tebes. El cor te por del poder de Creont i no gosa donar suport a Antígona. Al final demostra la seva admiració per Antígona i la compara amb altres heroïnes.
El poble grec va crear una de les cultures més importants que han existit.
La principal inspiració de la literatura grega és la mitologia.
La literatura grega es divideix en:
La primera època, arcaica, abarca des dels seus orígens segles IX-VIII a deC. Fins als inicis del segle V a de C. Es dóna el naixament de l’epopeia.
La segona etapa, clàssica, és la de més gran esplandor de la literatura grega i s’estén des de mitjan segle V a de C. Fins a mitjan segle IV a de C. Destaquen la comèdia i la tragèdia.
LA TRAGÈDIA GREGA
Origen
El teatre de l’antiguitat troba el seu origen en determinades manifestacions religioses del poble grec. Hom creu que la tregèdia va néixer del ditiramb, himne dedicat a Dionís, déu del vi.
En les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols que entonaven cants, els queals eren interromputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. Posteriorment va afegir un altre actor que dialogava amb el corifeu, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama propiament dit.
La tragèdia és una de les cracions més brillants i denses del poble grec, això es degut al fet que presenta conflictes els quals arrenquen de passions humanes que es perpetuen en tots els temps. Això explica les nombroses versions i adaptacions que d’aquestes obres s’han fet a través de la història. Aquest fet es deu a l’emoció que produïa. Els seus autors van seber presentar-nos terribles problemes de moral o de conducta que no tenen solució. Aquesta lluita de l’home contra allò que és irremeiable i contra el que no té solució constitueix l’essència de la tragèdia clàssica.
ELS CICLES LEGENDARIS
L’obra que analitzarem, Antígona de Sòfocles, pertany al cicle de Tebes que es concentra en la tràgica història d’Èdip. Aquest era el fill de Laios, rei de Tebes, i de Iocasta, i un oracle els havia anunciat que, si tenien un fill, aquest mataria el seu pare i desencadenaria una sèria de desgràcies i la ruïna de llinatge. Per salvar el malefici, el nen és abandonat perquè mori, però és recollit i es fa home sense que ningú conegui la seva identitat. Abandona la seva casa i en el viatge es creua amb el seu veritable pare, el qual mata després d’una disputa. Aleshores, Èdip es deirigeix a Tebes on resol l’enigma de l’esfinx i es casa amb la seva mare. Anys després és descobert el secret i per aquest motiu Iocasta se suïcida i Èdip s’arrenca els ulls. Aleshores, Creont, germà de Iocasta, ocupa el tron.
Èdip i Iocasta havien tingut quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. El dos primers, en descobrir l’incest, expulsaren el seu pare de Tebes, el qual els maleí i vaticinà que es donarien mort mútuament. Per evitar-ho els dos germans decidiren regnar un any cadascun. Comença a regnar Etèocles, però acabat l’any no li va cedir el lloc al seu germà, el qual va fugir però va tornar al cap d’uns anys i va atacar la ciutat en la campanya que es coneix com Els set contra Tebes on ambdós germans es donaren mort l’un a l’altre. Creont va ordenar que a Etèocles se li atorguessin tots els honors, però va prohibir que es donés sepultura al seu germà. Antígona, que no va voler obeir l’ordre, va ser enterrada viva en una tomba on es va penjar i sobre el seu cadàver es va suïcidar el seu promès i cosí Hèmon, fill de Creont.
SENTIT DE LA TRAGEDIA
La mímesi té una doble significació en tant que es referiex a l’autor i a l’espectador. Pel que fa al primer, l’autor simula una acció fictícia al marge de l’acció real on es troben l’autor i l’espectador. Pel que fa a aquest últim, l’espectador s’identificarà amb el personatge de la tragèdia. Aleshores naixeran els sentiments d’éleos i phobos. El protagonista ha transgredit la llei, per tant serà castigat i el seu destí serà tràgic. L’espectador sentirà per aquest compassió (éolos) i temor (phobos). L’espectador, que ha patit amb l’heroi, alliberarà les eves emocions i experimentarà una purificació, la redempció de la culpa tràgica, de la qual ha participat.
Aristòtil dona aquesta definició de tragedia: “Una tragèdia, per tant, és una imitació d’una acció honrada i acabada, una imitació que implica certa magnitud, una imitaciófeta en un llnguatge refinat, deixant de banda cada una de les espècies que apareixen en les parts, una imitació duta a terme per personatges que actuen i no pas mitjançant una narració, com també una imitació que tot suscitant compassió i temença opera una purificació d’emocions d’aquesta mena”.
A les tragèdies, que es representaven als amfiteatres en forma de ferradura, situats generalment al vessant d’un turó, intervé un personatge col·lectiu, el cor, dirigit per el corifeu.
PRINCIPALS AUTORS
Èsquil, veritable creador de la tragedia grega, afegeix un persontage més, redueix l’importncia del cor i ressalta els diàlegs. Planteja problemes religiosos i morals, com la impossibilitat de l’home per escapar al seu destí.
Eurípides és autor de tragèdies en què els personatges, més humans i realistes, no es mouen ja a impulsos dels deus, sino que obeeixen la seva consciència.
Sòfocles, el més cèlebre, va lmitar l’intervenció del cor i va donar més acció a les obres. Els seus personatges són més humans que els d’Èsquil i el seu estil no és tan elevat. El destí arrossega els personatges sense una explicació lògica.
ANTÍGONA
ARGUMENT I TEMES
Dos germans, Etèocles i Polinices, lluiten pel tron de la ciutat i ambdós moren. Creont, llur oncle, ordena honorar el primer i castigar el segon, prohibint que sigui enterrat. Antígona desobeirà al seu oncle i durà a terme l’enterrament.
El tema principal de la tragèdia és l’enfrontament d’Antigona i Creont. Antígona representa i defensa les normes divines i no escrites, però tradicionals i sempiternes, creu que s’ha de respectar els morts i enterrar els cadavers per donar repòs a les ànimes. Creont defensa l¡ordre humà, les lleis de la ciutat que emanen del seu poder. Es tracte de l’enfrontament entre l’ordre diví i l’ordre humà. Si les lleis divines presenten punts contradictoris amb les lleis humanes poden provocar un conflicta moral que pot desembocar en un càstig diví.
ELS PERSONATGES
El persontage més important és Antígona, té valor, noblesa, sentit del honor, etc. Tot alló que configura l’areté tradicional. Com tots els persontages de Sòfocles excperimenta solitud en la realització del seu acte heroic. Mostra una voluntat forta, inflexible i accepta la mort. Els seus planys són una prova del amor que te per la vida i de la magnitud del seu sofriment.
Ismene representa les pors, els dubtes que tindria qualsevol persona que no tingues un caràcter heroic. La seva misió no és altre que enlairar la figura d’Antígona, peró és capaç de reconeixar la injustícia i acceptar part de la culpa. Però és un personatge mal acabat i poc elaborat.
Hèmon, fill de Creont i promés d’Antígona, és un jove tímid i delicat que gosa oposar-se al seu pare perquè sap que el poble pensa igual que ell, el seu discurs és serè i fred, només quan s’han va sabem que ha sigut l’amor el que li dona força per oposar-se al seu pare.
Creont es pot estudiar sobre l’especte de rei i sobre l’especte d’home, ell però considera més important la seva funció reial. Pensa que l’inetrés públic està per sobre de l’amistat, pensa que els enemics de la ciutat (que vol dir ell mateix) són odiats pels déus. El seu patriotisme és tirania. Com a home considera a la dona con un esser inferior i menyspreable, també pensa que l’home és sotmès a la por i la cobdícia i menysprea la joventut. És una persona insegura que acepta el seu fracàs i demana al cor que sigui el seu consell.
El cor, en Sdofocles té gairabé la funció d’un personatge, la seva importancia en la tragèdia és directa tan amb els seus cants con en l’intervenció del corifeu. Esta format per quinze ciutadans nobles i ancians de Tebes. El cor te por del poder de Creont i no gosa donar suport a Antígona. Al final demostra la seva admiració per Antígona i la compara amb altres heroïnes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario